La prospecció geofísica és una disciplina auxiliar de l’arqueologia, amb més de 50 anys d’història, la qual permet detectar restes d’estructures constructives enterrades o d’altres manifestacions antròpiques en el subsòl, abans d’iniciar una excavació. Així doncs, la prospecció geofísica inclou una sèrie de tècniques arqueològiques no-destructives que basant-se en les diferències entre les propietats físiques dels materials constructius i dels sòls que els envolten, proporcionen una mena de radiografia de les restes arqueològiques enterrades. És, concretament, el contrast entre les propietats geofísiques d’estructures constructives i sòls el que facilita uns bons resultats en una prospecció, en el cas que aquest contrast sigui mínim o no existís, hi haurien poques possibilitats d’identificar cap resta. Per tant, cada àrea o regió té unes condicions especials que poden o no permetre una bona prospecció, el reconeixement previ del terreny és una necessitat fonamental per planejar adequadament el treball de camp i preveure problemes i els possibles resultats.

La majoria de tècniques geofísiques només faciliten informació de les restes enterrades que es troben a una profunditat màxima de 1,5-2 metres, a excepció del radar que dona informació de restes a més fondària, si bé la tècnica té les seves pròpies dificultats. D’altra condicionant de les prospeccions és que els canvis de propietats geofísiques dels sòls depenen de l’estació de l’any, ja que es veuen afectades pel grau d’humitat i l’estructura del propi sòl. En principi, les prospeccions geofísiques en els països mediterranis es realitzen en els mesos de tardor i primavera després de les primeres pluges, quan els sòls conserven certa humitat sense estar saturats d’aigua.

Propector en acció

Cada tècnica de prospecció (resistivitat elèctrica, magnetometria, radar, fosfats...) detecta un tipus concret d’anomalia geofísica, que pot no coincidir amb les altres tècniques; per tant, una bona prospecció geofísica hauria de combinar més d’una d’aquestes tècniques complementàries. D’altra banda cada tipus d’estructura arqueològica té la seva pròpia "signatura" (Carreras i Jordan, 1999), o sigui que una sèrie de propietats detectables amb més o menys intensitat per diverses tècniques, i és precisament l’experiència del prospector la que determinarà la identificació d’un resultat particular de la prospecció a una estructura concreta.

Una de les grans avantatges de les prospeccions geofísiques és que permeten avaluar el potencial d’un jaciment abans de començar una excavació, amb el conseqüent estalvi de diners i temps, a més a més d’ajudar a planificar la posterior intervenció, ja que al iniciar l’excavació es disposa d’una planta ben acurada de l’urbanisme de l’assentament.

Si en els països del nostre entorn ja existeix una gran tradició en la utilització d’aquests mètodes, a casa nostra no hi ha quasi equips de prospectors, i la majoria provenen de geologia, amb objectius molt diferents, la qual cosa limita la seva comprensió de la problemàtica arqueològica concreta. Fora bo que la pròpia especialitat desenvolupes els seus grups especialitzats interdisciplinaris d’arqueòlegs i geòlegs, que les Universitats formessin els especialistes dins dels seus Plans d’Estudis i que les Administracions fossin més receptives a l’aplicació d’aquestes tècniques. Tot això són reptes que resten assolir en els propers anys, el primer d’ells és, sens dubte, la difusió d’aquestes aplicacions geofísiques.